COOPERACIÓ

LA IMPORTÀNCIA DE LA COMPANYONIA I LA COOPERACIÓ - Rania Arjeuan (4t ESO B)

La meva història comença aquí, en una ciutat petita però molt poblada, la qual està bastant apartada de la resta de ciutats: Kogayama.

A la vora de la ciutat, prop d’un riu, hi havia una vella casa rural, on hi vivíem la meva germana gran, la meva mare, els meus avis, el meu gos Pit i jo, en Damián, “un apuesto y listo chamaquito”, o almenys així em deia l’àvia, que era d’arrels llatinoamericanes.

En aquella casa vivíem bastant bé. No era gaire gran però no teníem intenció de mudar-nos, l’escola era a prop comparat amb on vivien altres companys de classe, i el supermercat estava a menys d’un quilòmetre.

Cada dia, abans d’anar a l’escola, m’aixecava i anava a portar pa fet a mà a la meva veïna Judit, una dona d’ulls color marró, amb els cabells curts i pèl-rojos, d’uns cinquanta anys, que vivia sola però acompanyada de la seva simpatia i la seva paciència.

Un bon dia, després d’haver esmorzat, vaig agafar la motxilla i la bicicleta i vaig començar a pedalar de camí a l’institut. Quan vaig arribar-hi, vaig deixar la bicicleta encadenada a la porta i em vaig dirigir ràpidament a l’aula, em vaig asseure i vaig esperar que tot els meus companys acabessin d’asseure’s per donar la notícia: teníem un nou company de classe. Tots van quedar-se bocabadats, no s’esperaven res del que els vaig dir, però dos minuts després d’haver donat la notícia la porta es va obrir i hi va aparèixer en Pau, el nostre professor de matemàtiques i en Maties, un noi alt, de cabells i ulls marrons.

Amb el temps, en Maties i jo ens vam fer quasi inseparables. Als meus pares els semblava molt bon nen, i ho era, i a la meva àvia li encantava el seu sentit de l’humor. A vegades es quedava a dormir i m’acompanyava a casa de la Judit, anàvem a veure el gos que havia adoptat últimament.

Quasi només faltava una setmana per tenir vacances d’estiu i alguns companys de classe, en Maties i jo vam decidir pujar una petita muntanya per acabar el curs. No n’érem uns grans experts, però ja hi havíem anat una vegada amb l’institut. El meu pare es va oferir per acompanyar-nos, li vaig donar les gràcies, però li vaig dir que no calia.

Faltaven uns 15 minuts per arribar al cim, segons ens va dir l’Andreu, però després d’uns 7 minuts de caminar es van poder veure dos camins. En Marc ens va aturar i ens va comentar d’anar pel segon camí, un camí sense direccions, però pel qual es veia perfectament que es podia arribar més ràpidament.

Vam fer que no amb el cap i vam seguir caminant fins que en Maties es va adonar que en Marc no ens seguia el pas. Ens vam aturar i vam trucar-lo, però al veure que ningú no responia vaig decidir tornar al punt on ens havíem separat. Consideradament, en Maties va fer que sí amb el cap, per aclarir que ell també girava cua, però l’Andreu va negar-s’hi rotundament. Ja som molt a prop del cim, no vull perdre més el temps! -va dir.

A l’adonar-nos que no podíem fer-li veure de la importància que tenia que baixés, vam deixar-lo continuar tot sol. Vam fer l’altre camí i, parat enmig d’arbres, plantes, roques i insectes, ens vam trobar en Marc. Era a dues passes d’arribar al cim, però hi havia un problema i era que per arribar-hi calia escalar el que eren dues roques bastant inclinades, i nosaltres no teníem la suficient força per fer-nos pujar.

Us puc ajudar? -va dir una veu darrere nostre. Era l’Andreu, que havia tornat per poder fer el cim tots junts. Així doncs, ens vam ajudar els uns als altres: primer vam ajudar en Maties, després a l’Andreu, i tot seguit en Marc. Jo el vaig ajudar des de baix i els altres dos des de dalt i, finalment, els tres em van ajudar a mi des de dalt d’aquella gran roca.

Vaig sentir-me satisfet i content, les vistes eren espectaculars, i la companyia dels meus amics ho era encara més.

Conte 3

Conte 5