Hi havia una vegada un nen que es deia Àlex, el qual li agradava embrutar els parcs sense importar-li gens la natura. L’Àlex tenía amic que feien el mateix que ell. Amb el temps els parcs estaven bruts del tot, ja no hi havia rastre dels bonics parcs que un cop hi havia hagut, tot estava brut,molt brut. 

A l’Àlex li agradava molt jugar a futbol, ell anava abans als parcs amb els seus amics a jugar-hi,però ara ja no podia, ja que hi havia escombraries per tot arreu. Van passar els dies i l’Àlex es va posar molt trist perquè no podia fer el que més li agradava, fins i tot ja no sortia de la seva habitació, no volia fer res. Els seus amics es van distanciar d’ell perquè ja no volia quedar amb ells, estava enfadat, no amb ells, estava enfadat amb ell mateix; només pensava de que per culpa seva cap nen podria jugar més en aquells parcs. Per aquesta raó també estava molt trist. 

Una tarda quan l’Àlex estava al llit pensava en una solució ràpida per al seu problema, però no se li acudia res, fins que va tenir una idea molt bona, però no era fàcil d’aconseguir: hauria de fer una gran esforç per part seva. Va trucar a tots els seus amics i es van reunir. L’Àlex va explicar-los a tots la idea que ell tenia: era que tots ells l’ajudarien a netejar els parcs que havien embrutat i per tenir cura de la natura i, òbviament, poder tornar a jugar a futbol. 

Així doncs, tots els seus amics van estar d’acord amb la idea de l’Àlex. Poc a poc van anar netejant els parcs completament. Van dedicar-hi els seu temps i ho van aconseguir. L’Àlex va aprendre la lliçó i va tenir cura dels parcs i la natura en general.